un 10 % del que llegim
un 20 % del que sentim
un 30 % del que veiem
un 50% del que veiem i sentim
i
un 80 % del que experimentem
Les meves filles jugant amb materials
Tenim interès per certes coses, en funció de la nostra personalitat (dels nostres gustos), de les nostres experiències anteriors, de les nostres expectatives. No totes les coses interessen a tothom per igual. Per això és important que cadascú cultivi aquelles àrees en general i aquells aspectes en particular en els que té interès.
Pel que fa l'aprenentatge de les matemàtiques la societat genera unes expectatives concretes sobre què, quant i quan ( i fins i tot on i com ) aprendre matemàtiques. És una matèria que per una banda té un gran prestigi, ( per a molts pares i docents és l'assignatura més important o si més no una de les més significatives i indicatives del nivell de l'alumne ). Per una altre banda compta amb un gran desprestigi per part dels alumnes, com una de les més difícils o més "pal".
Penso que un aprenentatge sa, en primer lloc, ha d'estar motivat per la pròpia curiositat. És a dir, ha de produir-se de dins cap a enfora. Ha de néixer de la pròpia necessitat d'aprendre quelcom, del propi interès. No ha d'ésser, per tant, imposat des de fora, en funció de les expectatives de terceres persones. ( En això són "treceres persones" tothom altre que no és un mateix).
En segon lloc, aquest aprenentatge ha d'anar acompanyat d'una emoció positiva. Les emocions són la eina que ens permetrà associar una situació viscuda amb un record positiu o negatiu ( amb milions de matisos). Si l'aprenentatge es produeix en un clima emocional agradable, l'individu, ( adult o nen ), es sentirà segur, i podrà centrar la seva vivència en allò que l'interessa. Si l'aprenentatge està presentat, acompanyat, facilitat per una altre persona, aquesta ha d'acompanyar amb amor.
En tercer lloc, l'aprenentatge hauria de ser vivencial, a través de l'experimentació. Manipulatiu si és possible. Visual com a mínim.
Es pot aprendre per un mateix, sense necessitat que tot sigui "facilitat" per altres. Però si hi és, penso que sempre aprèn tant o més el "facilitador" ( qui acompanya ) com l'altre. Penseu... ( si ho voleu, és clar , -ja ja - ) que el facilitador, l'acompanyant que acompanya per voluntat pròpia, com a resposta a un desig propi, perquè li ve de gust, perquè li agrada, perquè està motivat per a això. Si acompanya amb amor, per força "viurà" aquest acompanyament i ho farà d'un amanera positiva. Ja tenim de nou els tres ingredients: neix de dins, es du a terme amb amor, és vivencial. Fet així us asseguro per experiència pròpia que és enriquidor, nutritiu, i produeix un grana gran satisfacció i creixement personal.
Sovint em pregunten:
I què passa si aquesta motivació inicial no hi és ?
Passa que l'aprenentatge seria aleshores forçat, com quan un menja un àpat que no li ve de gust, o que fins i tot li produeix repulsió. Es pot acabar indigestant amb molta facilitat, i pot no tenir cap profit. Pot ser que no ens produeixi un benefici, si no un malestar.
Aleshores, hauríem de motivar a qui volem que aprengui? Com ho fem per a que un altre aprengui el que volem nosaltres ?
Ets tu qui vol que una altre persona aprengui. Hauries de respectar el ritme del altre. Si tant necessari és per la seva feliç existència, ( potser per a la seva feliç existència social ), tard o d'hora tindrà un interès en allò. Assegura't de poder i voler atendre'l amb amor quan ho necessiti. Viu amb ell els seus aprenentatges.
Però... aleshores.. no aprendrà tot el que ha d'aprendre....
Potser tens raó... Tu ho vas aprendre tot? I ho recordes tot ??? I allò que realment t'interessava i que vas aprendre en un clima d'amor i vivencialment???
Nel Martínez. Conta-coMPtes.
Alguns materials per a experimentar
